MATIZES A NUESTRO MUNDO INTERIOR 15-5-07

En referència a : “….de la sombra, de la mierda que llevamos dentro. Porque el que piense que es limpio y puro, no solo vive en una nube de colores, no solo paga sus impuestos en el país del caramelo y vive en la casa de chocolate, sino que además no presta atención suficiente a su basto mundo interior”, opino que una cosa és que molta gent no pensi en conèixer-se millor, i l´ altre és que tots i cadascú de nosaltres haguem de compartir aquesta visió en part raonable si, però un pèl negativa… Hi ha persones que probablement no veuen necessari, o no els cal preguntar-se tantes coses i prefereixen, havent-ho ja reflexionat, ser així, com són. És a dir, no estic d´ acord en què tothom que actua així és perque no es coneix, o perque és una víctima de la societat, o perque és una persona impulsiva, superficial i que pensa només en la pasta, la moda, etc. , etc. Hi ha coses que, encara que sembli impossible, crec que son compatibles. Els extrems no són  bons…

Els extrems no son bons però estan en nosaltres mateixos en cada instant de les postres vides. Només acceptant aquests extrems conseguirem equilibrar-los. Estic d’acord amb tu de quan afirmes que lo d’un no pot ser generalitzable a tothom, lo que volia provocar amb aquesta expressió es que, en algun moment de la vida, cadascú de nosaltres en enrecordem de dirigir la mirada de la consciència cap a l’interior, en comptes de cap a l’exterior. Penso que la vida es més que la fictícia aparença de normalitat. Y torno a dir, que no intento convèncer de res a ningú, simplement utilitzo aquest llenguatge per provocar reacció en el lector.

La expressió “mierda putrefacta” que utilitzes no sé si l´ entenc del tot…No crec que sigui merda….si no part de la incoherència que tot ésser viu, inevitablement, té al seu interior. Per això som persones i no màquines perfectament programades no???… això si, estic d´ acord en que la majoria de les persones la viuen, només que cadascú s´ hi enfronta com sap i pot…En tot cas, no és tan negatiu el tema…. Perquè ha de ser tant dolent tenir dubtes constantment? no forma part de la vida? no seria una miqueta aburrit tenir-ho tot super super clar?...no sé que dir-te…  Segons el teu p.d.v, quines ventatges i inconvenients té l´ hipotètic cas de, segons tu, “no ser dueños de nuestras vidas..”?....pq…algo bo també té.. o no?

Una cosa es la indeterminació y la aventura constant de no saber quin serà el teu pròxim pas a la vida, l’altra es que els nostres problemes, pors y traumes influenciïn constantment y d’ una forma negativa en el nostre espai vital. Crec que un del objectius primaris de les persones hauria de ser l’acceptació y el control de aquesta circumstancia. La vida no es nostra si no la conseguim portar cap on nosaltres volem que ens porti.

Pel que fa a: “Nos provoca tal temor pensar que lo que en realidad maneja nuestro barco son las corrientes marinas, que nos dejamos llevar intentando autoconvencernos, una y otra vez, de que el timón lo llevamos nosotros.”, afirmo, i estic completament segura de que hi ha persones que si  duen el control de les seves vides. Totalmente. Prenent decisions cada dia i enfrentant-se a la vida el millor que saben, que és el que, crec jo que “se´ns demana”….
Doncs es a això al que hauríem d’arribar nosaltres.
El futur l´ anem creant nosaltres. Una decisió presa a consciència per tu, canvia radicalment el teu futur.  En la meva opinió és una xorrada això de que tots tenim un camí ja “marcat”…quin camí?? Algú me l´ ensenya siusplau???... a més, sovint, el fet de pensar que es faci el que es faci, el camí ja està decidit, només condueix cap l´ actitud del mínim esforç. …”total…está todo decidido…”. Això, en determinades situacions vull dir.. no és bo generalitzar…

Jo crec que el futur no existeix, es una entelèquia, una mida artificial del temps creada per la consciència de nosaltres mateixos. El camino se hace al andar. Això no treu que hi hagin coses al mon que estiguin per sobre de tota decisió, de tota determinació,  de tota planificació, nosaltres som nous en això de viure però l’univers porta fent-ho molts milions d’anys. Ell sap més que nosaltres.

És cert que vivim envoltats d´ una societat superficial i tirant a auto-destructiva. Per tant, jo he optat per intentar aportar  el millor de mi, en tots els sentits a més d´ intentar crear en el meu entorn més pròxim un microclima que sigui favorable a mi….és potser una mica egoista...no ho sé…potser si…però si tothom fes això, estaríem tots millor....
Molt be, donc seguéis endavant. Pero donat compte que al teu voltant no acostuma a succeir el mateix.
I per cert, i per últim….què significa lo de “el otro lado..”??, “allí ” ??... ON vols dir?....m´ espantes amb tanta metàfora. Enlloc de preocupar-te del “alli” del que parles al teu escrit,… del cel i de l´ infern (jeje)…en el que no crec però que respecto totalment (perque puc ser jo la que està equivocada)…s´ hauria de percebre més preocupació per trobar el “centro” ara…i no rallar-se tant!!!

El allí y el aquí son dos cares de la mateixa moneda, sense un no existeix l’altra. Per pasar a l' altra banda, només s'ha d'obrir la porta...

Jo també tinc alguns dubtes o coses que em fan sentir malament…com per exemple, no estar mai  satisfeta en certs temes…però, t´he de dir, que noto que ultimament he après a entendre, a pesar del meu constant inconformisme, que no es pot tenir tot i que,  si es valora el que es té, te´n adones que és millor.

Una gran conclusió per la teva reflexió, segueix així, aprenem molt de tu.

Mersi per escriure a la web.

UNA VISIÓN DEL MUNDO 25-7-2006

He llegit els escrits, i la veritat és que no m´he quedat indiferent. No conexia aquesta part teva tant…profunda…i si, estic sorpresa de la gran facilitat que tens de plasmar-ho per escrit. Et felicito.

A mi mai m´ha agradat gaire escriu-re i mai ha estat el meu punt fort així que… sense pensar-m´ho massa…intentaré expresar-te el que jo penso de certs punts. Probablement els temes que tractes els hauràs reflexionat molt més tu que jo…el que et transmeto és simplement la meva visió de certs aspectes.

Abans de tot vull que quedi clar que no hem considero pessimista sinó realista. Jo m´apunto amb ganes i optimisme al que sigui per intentar canviar aquesta merda de món que nosaltres hem creat.  Estic totalment d´acord amb lo de la “cullereta” i tot el que vulguis…és una molt bona visió per començar, però és que…només cal que llegeixis les notícies cada dia…La complexitat del tema és considerable.

Com a actual estudiant de ingenyieria que sóc, moltes vegades em pregunto, sense ànim d´ofendre, si és realment necessària tanta reflexió. Jo crec que no. En la meva opinió a gran escala, s´ha d´actuar més del que es fa. S´ha d´actuar de manera coherent i reflexiva, si, però s´ha d´actuar. A la universitat m´expliquen cada puto dia el fenòmen de l´acció-reacció saps… És difícil. Jo també visc en primera persona els problemes que viu tothom, però crec que si no s´intenta, no s´obtenen resultats ni positius ni negatius.  I això va per tu amparo…bueno..jo també m´ho intento aplicar a sovint..Les coses no s´han de deixar passar, s´han d´afrontar, sino, pot ser que en qualsevol moment ja sigui massa tard. 

El que jo molts cops em pregunto és: COM he d´actuar en certes ocasions?? Suposo que a vegades s´ha de demanar consell a la gent que t´envolta? suposo…i aprendre d´ells.. Realment ens podem ajudar els uns als altres, si nosaltres mateixos no sabem el què volem ni com arrivar-hi??? Què és un bon consell i què no? En la meva opinió, poca gent aconsegueix ajudar a altres persones…

Per mi, el principal punt dèbil de tots nosaltres i del món en el que vivim és la GRAN i constant incoherència sota la qual actuem tant a petita com a gran escala.                 

Tots i cadascú de nosaltres. Així no arrivarem enlloc. Jo no puc dir que no sigui feliç, seria massa heavy dir això tenint en compte tot el que tinc i tot el que m´envolta. Hem considero afortunada però alhora tinc claríssim que en qualsevol moment tot pot canviar per mil motius que es poden produir d´un moment a l´altre..i això és el que, en part, no hem deixa disfrutar més de les coses.. Per això molts cops em pregunto si realment val la pena portar una persona més a aquest món. No crec que això sigui sinònim de privar a ningú de res, donat que aquest algú ara mateix no és res. Primer s´hauria d´intentar reconduir tot  plegat no????

Per ultim, jo no crec que sempre es pugui improvitsar tot tant com tu creus…Per mi lo ideal és saber trobar l´equilibri entre lo purament improvitzat  i la previsió del futur pròxim perquè, sovint, el que veig en persones del meu voltant és una barreja entre por i mandra amagades sota l´excusa de “tot arrivarà, no es pot preveu-re tot tant cris…” Jo admeto que sóc massa previsora i que potser hauria de viure una mica més cada moment, o això em diuen, però tampoc m´enpenedeixo d´intentar planejar la meva vida al màxim i preocupar-me´n. I així estaria, com tu vas dir l´altre dia, hores i hores qüestionant tot el que m´envolta, però tampoc és plan…

Doncs bé, ja que tu ho has volgut, així m´estreno jo com a lectora..jeje..i ya basta que al final li pillo el gustillo i tampoc és plan de pendre´t el rol. Aqui el psicòleg ets tu! Jeje… No obstant a tot plegat, després de pensar el que vem estar parlant l´altre dia, probablement ara mateix ja estem molt més definits del que ens pensem. Amén! ;) Podria ser, no?

RESPOSTA:

Abans de tot  vull agrair-te, lectora, la teva primera participació virtual a la pàgina. Vull dir-te que el teu escrit obre aquesta secció de publicacions on totes les consultes que em neu enviat aniran apareixent progressivament amb el seu respectiu comentari. Per això la teva reflexió, al ser la clau que obre el calaix de la vostra veu, adquireix avií una especial dimensió.

Estic molt d’acord en tots els punts del teu de la teva visió sobre la vida. Crec que tens raó sobretot quan dius que una actitud passiva nos es útil. Molts cops en refugiem en el deixar passar el temps com una excusa per no actuar. Hem de cooperar, hem de impulsar-nos mútuament, hem de començar a fer coses immediatament!!!

Per això existeixen les persones. Crec que hauries de entendre a la gent com a part de tu mateixa, com punts en els que agafar-te per seguir el camí de la evolució pròpia y col·lectiva. Tots nosaltres formem part d’aquest mon i si volem arribar a algun lloc hem de convertir-nos a l’hora en els punts de recolzament dels demés. Aquest es el sentit de l’ajuda prosocial. Els homes som una font de coneixement inesgotable, som una espècie de guies que produeix canvis constats dins del membres de la nostra mateixa espècie. Fes que l’altra sigui el teu chamàn y a l’hora converteix-te tu en plataforma de llançament de l’altra.

Has de concebre també que les lleis de la física actuen en la majoria del casos però tingues clar, t’ho asseguro per experiència directa, que en aquest mon existeix un espai pels fenòmens màgics.

Pensa que el mon no es incoherent, hi ha incoherència al mon.

Pensa que el mon no es una merda, hi ha merda al mon.

La merda es pot netejar amb una re-evolució, amb el canvi de consciència global, el canvi interior.

L’estructura del mon ja no funciona, només falta posar-nos en marxa ara mateix per produir aquest canvi. Ajudem-nos a actuar, donem-nos una empenta.

Dóna’t una oportunitat. Has de tenir fe en la humanitat.

CARTA A LA RESISTENCIA ALCOHÓLICA 19-7-06

No he tenido mejor forma para expresar mi opinión sobre el artículo Resistencia alcoholica que esta misma vía. Me gustaría mostrar mi punto de vista sobre el tema. Para mi lo que sucede es lo que los economistas llaman "inconsistencia temporal", es decir, lo que decidimos hoy no puede cumplirse mañana porque lo que hoy es "bueno" mañana es "malo". Me remito al artículo de Xavier Sala-i-Martín, el mejor economista español y considerado entre los 5 mejores del mundo: www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2004/prescott/prescott.htm para que el lector puede entender mejor este sencillo concepto. Así, en los días de resaca, considerar que lo mejor es dejar la bebida, es erronio, porque lo que en ese momento es "bueno", o dejar de sentir ese dolor interno" en el momento de salir de fiesta es "malo", porque tenemos ganas de pasarlo bien. Mi pregunta es ¿porque lo tenemos que pasar bien con el alcohol?. Mi respuesta es que no nos ilusionamos ni nos entusiasmamos con los pequeños detalles que la vida nos depara., y que de ser asi, no necesitariamos estados etílicos para ser más felices. Me remito a un párrafo de un libro del Roald Dahl títulado "Mi tío Oswald" que resume perfectamente lo que quiero decir y que aprovecho la ocasión para recomendarlo efusivamente.

"A mí me encantaba cuando mi padre se ponía así. Mientras le pía hablar durante mis años mozos, empecé a comprender la importancia que tenía ser capaz de entusiasmarse por algo en esta vida. El me enseñó que si te interesas por alguna cosa , sea cual sea, debes volcarte sobre ella con todas tus fuerzas. Abrazarla con ambos brazos, apretujarla, amarla y sobre todo apasionarte por ella. Si no hay entusiasmo nada vale la pena. El simple acaloramiento no basta. Hay que ponerse al rojo vivo y apasionarse al máximo. Si no, no vale la pena."

Me da la sensación que pocos en esta sociedad hacen las cosas del día día con amor y ganas. Podríamos empezar a valorar un poco más todo este tipo de cosas, y entusiasmarnos, en definitiva ser más felices, y no necesitar factores externos para satisfacer nuestras necesidades ociosas.

Josep Maria Toldrà Martínez

Barcelona 19-07-2006

RESPUESTA:

Querido Josep, estoy impresionado con tu aportación.

Estoy completamente de acuerdo con cada una de las palabras que escribes. Gracias por compartir tu opinión y también por darle todavía más fuerza a esta sección aportando nuevos datos y referencias a otros escritos o autores de interés.

Bebemos porque tenemos un vació muy grande dentro nuestro y lo queremos llenar con litros y litros de esta droga. Anhelamos, cuando no la tenemos, la sensación ficticia de felicidad y desinhibición que nos proporciona temporalmente tal sustancia. Queremos llegar allí para no tener que enfrentarnos con la dificultad de valorar la profundidad de la vida en cada segundo de su transcurso.

Creo que la teoría del economista refleja perfectamente que el tiempo solo tiene sentido en el aquí y el ahora. Nada de lo que estemos haciendo en este instante tiene sentido si lo observamos desde otro baremo o sistema temporal.

No tiene sentido plantearse el dejar de beber alcohol por las sensaciones negativas que produce después de su ingesta desmesurada, pero si que lo tiene la comprensión de las pistas que te da tu cuerpo en tales circunstancias.

Cuando nos enfermamos se libra una batalla en nuestro interior, una lucha de nuestras defensas biológicas y mentales contra un agente externo destructivo. Y por ello nos sentimos mal, nos sube la fiebre o nos cagamos por la pata baja.

La lucha que se produce, a largo plazo, entre el cuerpo y una cantidad ingente de la droga más dura, más extendida y más destructiva, según mi punto de vista, de la sociedad occidental es épica.

La ingesta abusiva de alcohol, entendida como una pauta rutinaria de comportamiento de nuestra sociedad actual, en vez de darte paz y felicidad, te la quita poco a poco sin que te des apenas cuenta.

Me quedo con tu frase:

“Podríamos empezar a valorar un poco más todo este tipo de cosas, y entusiasmarnos, en definitiva ser más felices, y no necesitar factores externos para satisfacer nuestras necesidades ociosas.”

CAMBIEMOS POCO A POCO NUESTRAS PAUTAS CRÓNICAS,

DÉMOSLE AL ALCOHOL OTRA OPORTUNIDAD.